19 de Setembre 2007
I va arribar l'esperat dia! Va ser una bona experiència!
Portava tota una setmana pensant en com aniria, però no hi havia nervis, sinó moltes ganes de poder parlar amb tots els avis, de començar amb el taller, de compartir sentiments, pensaments, coneixements... En fi! que estava molt ilusionada!
Però al arribar van apareixer els nervis. Estava tant nerviosa que no creia saber que dir-los-hi, no em vaig sentir pas malament ja que algunes de les meves companyes també ho estaven.
Vam anar a la sala d'estar on ens esperaven els residents asseguts en rotllana, cadascú amb una cadira davant, que era on haviem de seure nosaltres.
Em va sorprendre que només hi hagués un home. També que alguns anessin en cadira de rodes o amb carros, nose per què però no mho esperava. Tot i així no va ser cap problema, en absolut, només que durant la setmana abans de anar-hi no hi vaig pensar.
Vàrem haver d'escriure el nostre nom en unes targetes que haviem de dur penjades a la samarreta per tal de que cadascú sapigues el nom dels altres, tant els avis com nosaltres, els joves. Un cop amb la tarjeta penjada, i d'una explicació que ens va fer la Laura vàrem començar a parlar amb els avis. Havia perdut els nervis, em sentia bé, i amb ganes de coneixer als residents. Teniem tres minuts. Amb alguns se'm feia curt, molt curt, amb d'altres massa llarg. Això m'ajudava a descartar posbiles parelles. Ja havia parlat amb tots un parell de cops, tenia bastant clar qui volia triar, per la conexió, pel feeling com diuen la Gemma i la Laura, per l'ho agradable que era, per moltes coses. Vaig triar en Josep manresà i artista, primer de tot li vaig demanar si li semblava bé que fossim parella, em va mirar d'una forma extranya, vaig tenir por en aquell moment, por a que em rebutgés, però tot seguit em va dir que parella si, però només parella amistosa! em va subtar, però deseguida vaig riure, dient-li que hi tant, que tot i així jo ja estava ocupada!
El més difícil ja estava fet, només quedava triar el dia i l'hora en que li faria una visita cada setmana. Un cop decidit, ens vàrem intercanviar les tarjetes tot despedint-nos amb dos petonets i una abraçada. Fins dilluns Josep!!!
La Laura ens va guiar per la residència mostrant-nos les habitacions, les saletes, el camí que hauriem de fer quan vinguessim per no perdrens, i per saber com funcionava tot aquí la residència Montblanc!
Doncs fins aquí tot, he fet un petit resum del que vaig sentir i del que recordo exactament que va passar aquell dia.
Sandra.
I va arribar l'esperat dia! Va ser una bona experiència!
Portava tota una setmana pensant en com aniria, però no hi havia nervis, sinó moltes ganes de poder parlar amb tots els avis, de començar amb el taller, de compartir sentiments, pensaments, coneixements... En fi! que estava molt ilusionada!
Però al arribar van apareixer els nervis. Estava tant nerviosa que no creia saber que dir-los-hi, no em vaig sentir pas malament ja que algunes de les meves companyes també ho estaven.
Vam anar a la sala d'estar on ens esperaven els residents asseguts en rotllana, cadascú amb una cadira davant, que era on haviem de seure nosaltres.
Em va sorprendre que només hi hagués un home. També que alguns anessin en cadira de rodes o amb carros, nose per què però no mho esperava. Tot i així no va ser cap problema, en absolut, només que durant la setmana abans de anar-hi no hi vaig pensar.
Vàrem haver d'escriure el nostre nom en unes targetes que haviem de dur penjades a la samarreta per tal de que cadascú sapigues el nom dels altres, tant els avis com nosaltres, els joves. Un cop amb la tarjeta penjada, i d'una explicació que ens va fer la Laura vàrem començar a parlar amb els avis. Havia perdut els nervis, em sentia bé, i amb ganes de coneixer als residents. Teniem tres minuts. Amb alguns se'm feia curt, molt curt, amb d'altres massa llarg. Això m'ajudava a descartar posbiles parelles. Ja havia parlat amb tots un parell de cops, tenia bastant clar qui volia triar, per la conexió, pel feeling com diuen la Gemma i la Laura, per l'ho agradable que era, per moltes coses. Vaig triar en Josep manresà i artista, primer de tot li vaig demanar si li semblava bé que fossim parella, em va mirar d'una forma extranya, vaig tenir por en aquell moment, por a que em rebutgés, però tot seguit em va dir que parella si, però només parella amistosa! em va subtar, però deseguida vaig riure, dient-li que hi tant, que tot i així jo ja estava ocupada!
El més difícil ja estava fet, només quedava triar el dia i l'hora en que li faria una visita cada setmana. Un cop decidit, ens vàrem intercanviar les tarjetes tot despedint-nos amb dos petonets i una abraçada. Fins dilluns Josep!!!
La Laura ens va guiar per la residència mostrant-nos les habitacions, les saletes, el camí que hauriem de fer quan vinguessim per no perdrens, i per saber com funcionava tot aquí la residència Montblanc!
Doncs fins aquí tot, he fet un petit resum del que vaig sentir i del que recordo exactament que va passar aquell dia.
Sandra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada